Cop de cap

He près una decisió. La culpa és del meu coco. Aquests dies hi he pensat molt i entre tots m'heu fet arribar a una conclusió. Suposo que teniu gran part de raó els que dieu que el mal als genolls d'aquesta setmana és el típic canguelo previ a la marató. M'he autopressionat massa. Quina tonteria. Si jo no he de guanyar res. Estic cansat de les vegades que m'han preguntat quin temps faré a la marató de Barcelona. Jo què sé, si no he corregut mai cap marató! Això que m'ho pregunti la meva mare perquè em vol veure a l'arribada, d'acord. I ella, precisament, no ho ha fet. Llegia aquest matí el blog del meu germà. Ell, per circumstàncies, arriba menys preparat del que voldria. I escriu: "Ja veurem on arribarem, però sigui on sigui, serà allà, ni massa lluny ni massa aprop, just allà on les cames i el cap es posin d'acord per parar i somriure". Jo no corro ni vaig amb bici per fer cap temps, no ho he fet mai i ara em pressiono amb aquesta tonteria. Sempre he sortit a córrer perquè m'agrada. He penjat un vídeo del gran Marco Olmo, que corre per venjança, diu ell, però segur que també per amor. I aquests últims mesos he conegut els koales, que devoren quilòmetres i cerveses perquè s'ho passen de cullons. I els millors entrenaments són els que faig descobrint camins amb el meu germà. Com quan era un nen. Llavors, perquè cullons em pregunto quin temps he de fer a la marató? Perquè em vinguin mal als genolls? He près una decisió: correré sense rellotge. Si busco al canell només hi veuré suor i il·lusió per córrer i passar-m'ho bé. Qui vulgui, que s'apunti a la idea.