Sorpreses agradables

Aquests dies tinc més contacte amb els ciclistes que amb els amics i la família. En contacte físic, als ciclistes potser només els supera la cervesa, que m'acompanya en les hores de feina i soletat escampat pel país. Quan no coneixes algú amb qui has de parlar et crees tota mena d'imatges predefinides. Ai les etiquetes!!! T'hi acostes atemorit. "Com serà aquest? M'engegarà a la merda? Serà tímid?" Amb els ciclistes catalans no hi ha problema perquè més o menys ens coneixem les cares. Amb la resta t'assalten els dubtes. Aquest matí he preparat un reportatge amb dos guanyadors del Tour que corren la Volta a Catalunya, Òscar Pereiro i Carlos Sastre. He buscat el moment precís, envoltat de calma, aquest matí quan baixaven del bus per anar al control de firmes. Amb Sastre hem topat de cara. Han estat els primers en arribar i m'ha vingut rodat. Em presento i ens posem a parlar. Parla suau, baixet, com si preparés un atac a l'Àlpe d'Huez per guanyar un Tour. Li trec el seu baix rendiment als últims mesos i repon amablement, argumentant. En tinc prou i m'acomiado i ell em sorprèn deixant la paraula a l'aire, com si hagués de seguir la conversa, com si tinguessim temes pendents que jo no sé captar. He resolt malament el final. M'ha donat la mà, m'ha desitjat sort i ens hem acomiadat. Un tio normal, ni més ni menys. Amb Pereiro ha passat una cosa semblant amb la diferència de la calma ambiental. Ell anava més justet de temps i hi havia algun pesadet que el reclamava. M'ha atès amb educació i discurs. Li he recordat que, a casa, el meu pare és de Pereiro. Li ha fet gràcia i ens hem acomiadat. Dos tipus normals. A diferència d'altres que formen part de les vedettes del ciclisme (n'hi ha que m'han deixat penjat més d'una vegada), de l'esport i de la vida. Arribant a Cabacés ja m'he discutit amb els Mossos per maleducats i prepotents. Quina novetat. Sort dels paisatges del Priorat, l'altra sorpresa agradable del matí.