Sales de premsa...

(Escric des del media center del Loftus Verfsbel de Pretòria, a punt d'entrar a l'estadi pel Paraguai - Japó. Recordo els últims dies, amb més anècdotes que experiències. O les unes es confonen amb les altres?)

Perquè, podriem afirmar que la vida és una seqüència d'experiències. En aquest cas ara mateix estic ple de vitalitat. I a vegades les experiències són conseqüència de les anècdotes. Gairebé la meitat del temps que he estat a Sudàfrica l'he viscut entre tribunes o sales de premsa i media centers. L'altra meitat, dormint i conduïnt. Recordo ben poc del que em passa dormint i el que veig conduïnt ja ha tingut un capítol a part. Però envoltat de periodistes repasses unes quantes vides.

De tots els media centers, el de l'Ellis Park és el que més s'assembla a un mercat persa. Hi ha de tot. També és el que té pitjor restaurant. La calor i la densitat de gent li regala un toc caòtic. Hi mana el desordre i el poc espai per treballar t'obliga a gastar passadissos. I és aquí on t'endinses a la jungla. Com han arribat al Mundial periodistes de Burkina Fasso, Bangladesh o Guatemala? Dels xinesos -dedueixo que ho són- em molesta especialment la maleducació i la brutícia. Els argentins ballen tangos en bloc, i és especialment divertit el del grup Olé-Clarín. Converteixen cada segon en un espectacle. Els italians intenten superar-los a crits. I els anglesos maten amb humor negre les seves penúries. N'hi ha que dormen esgotats sobre les taules, d'altres treballen per terra i els pares de família fan ganyotes davant l'skype.

Enmig d'aquest circ, ahir em vaig trobar un mite: Tostao. Entrevista+foto. Del cel, a la confusió. Pocs minuts després se m'acosta un jove asiàtic. Em diu: "oh, from Barcelona, wonderful!" i em dóna la mà i m'abraça més sospitosament que efusivament. Ell és del Vietnam. Em pregunta si sé on són els lavabos i jo, educat, li explico. Físicament se m'acosta més del que marquen les lleis de les relacions socials tot i que penso que el noi està emocionat com jo ho he estat en aquest Mundial. Em torna a demanar pels lavabos i em diu que puc acompanyar-lo si vull. "No, no, I'm busy". El tiu insisteix, que ara no tinc feina, que l'acompanyi, que podem anar al lavabo junts. Somriu i se'm torna a acostar desagradablement. Em toca. Me n'escapo com puc i vaig a veure el Padilla. (Padilla: friki. Tot coneixements i anècdotes). Em diu que al Vietnam hi ha molts homosexuals i que no tenen ni prejudicis ni temps per perdre. No ho sabia. Davant nostre una bellesa brasilera ens reconcilia amb el gust pel sexe femení. Deduïm que treballa per una televisió i que segur que de futbol hi entén moltíssim...




kms acumulats: 3435 kms.