Recordant al Quim

Si em pregunten pel Quim Raich em ve al cap aquella silueta que corre desgarbada, sempre corrent, sempre desgarbat. Recordo aquelles cames llargues, inacabables. Aquella cara de nen, patint o somrient, però sempre aquella cara de nen fent esport... Des de petit recordo el Quim enganxat a l'esport. I com més passava, millor atleta era, més fort estava. El Quim era una d'aquelles referències de l'atletisme al nostre poble, a la comarca. Ell va ser pioner en les triatlons a casa nostra. Un exemple. Si des de petit m'he enganxat a tot això, en part, també és per culpa seva. El veia tant alt, tant gran, corrent i corrent. I jo era petit al seu costat. I només corria darrere la pilota.
Fa una estona el meu germà m'ha trucat per explicar-me que el Quim ha tingut una aturada cardíaca aquest matí corrent una triatló i ha mort. M'he quedat glaçat i fins ara no he reaccionat. He parlat amb la Rosa, amb el meu cosí. Tots gelats amb la mala noticia. És d'aquelles que conviden a pensar que som insignificants, dèbils i que no ho controlem tot. Que hem de ser humils. També per tenir clar que hem de viure la vida al màxim.
El Quim sempre el recordarem corrent i passant-ho bé així. Amb aquella cara de nen. Amb aquella figura desgarbada. Amb aquelles cames inacabables...